Dofins i altres espècies indessitjables

El nostre Prat ha tingut durant els darrers anys (no em feu comptar i deixem el Google, diguem tan sols que no guardo memòria de cap altre) el mateix alcalde. No entraré aquí a valorar la seva feina al capdavant del consistori municipal. L'única evidència que parla per sí sola (deixant de banda la sort que evidentment ha tingut de no comptar amb cap mena d'oposició mitjanament meritòria) és la inteligència que ha demostrat durant tots aquests anys (tota una vida, direm molts; massa, en diran bastants, potser la majoria, entre els quals m'incloc).

No és fàcil mantindre's al poder una legislatura darrere l'altra. I el senyor Tejedor ho ha aconseguit. I no, no ha estat fruit de la casualitat, ni de que El Prat sigui una ciutat comunista, ni tan sols -m'atreviria a dir- especialment d'esquerres. Ha sabut jugar les seves cartes, les seves peces, per dissenyar les seves estratègies (parlem només de les estratègies polítiques; de la resta en parlarem potser en uns altres moments, tot i que com a mínim haig d'admetre que no ha estat a la babalà (tot i que alguns projectes siguin més que criticables i que certs aspectes de les seves polítiques siguin reprobables).

Fins aquí bé. Ara bé allò preocupant, donat que el passat no es pot refer. Venen eleccions d'aquí no res. Posem per cas (donat que segueix sense haver una alternativa en condicions) que el senyor Tejedor torna a vèncer (el que no seria tant estrany, siguem clars, tenint en compte la repercusió que la pèsima actuació al govern de l'Estat del Partit Socialista deixarà sens dubte ferits i ben ferits els grupuscles socialistes a gairebé enlloc). Diguem que és reelegit com alcalde (hi ha álgú que ho apostés tot a la possibilitat que això no fos així?). Fem política ficció. O més ben dit, posem-nos a la pell d'un senyor inteligent a prop dels seixanta. Qui no estaria pensant a jubilar-se? O com a mínim, en una còmoda retirada que garantís una jubilació més que dessitjable?
Seguim, arribats aquí. Ben aprop nostre, a la gran capital catalana, els socialistes han jugat dues vegades a jocs de màgia. En Maragall deixà l'alcaldia de Barcelona a mans del senyor Clos, i aquest, en mans d'un absolutament irresponsable hereu. En ambdós casos, sense que els votants barcelonins poguessin decidir. A mig mandat, me'n vaig, us deixo el meu dofí i així ja us anireu quedant amb la seva cara per quan hagueu de votar. I si el que fa no és del vostre gust, mala sort.

Espècie indessitjable, la dels dofins. I pobres de nosaltres, pratencs (i pratenques, és clar), si aquesta fos la idea del nostre senyor alcalde. És evident que cap dels secundaris del cercle de l'alcalde a Iniciativa es menjaria una rosca si anés per si sol al capdavant de la llista. El senyor Alegre patiria la derrota més abultada de la història de la democràcia, donades les simpaties que sosté. No diguem del seu gos d'atura, un autèntic tanoca, un gamarús prepotent que cauria de morros només de veure's el primer de la llista. I la resta? Deu ens en guardi. Potser el Francisco Lorenzo (al meu parer, qui ocupa al cervell previsor del nostre alcalde el paper de veritable dofí)? Potser, si no fos perquè Cultura ha estat i és una veritable casa de barrets i aquest nouvingut no ha sabut readreçar fins ara el camí cap a allò que la nostra ciutat es mereix (o algú creu de veritat que el Cèntric és el que El Prat necessitava i no un calaix de sastre on fòtreu tot sense cap mena d'ordre ni sentit?).
Senyor alcalde, sigui franc. Rebrà molts vots i probablement obtingui la victòria a les properes eleccions. Faci el favor de no acomiadar-se de nosaltres per la porta del darrere deixant-nos en herència qualsevol d'aquests ninots de cera i sorra.