Breu història del Prat (pratencs de segona?)

La història és sens dubte la millor manera d'entendre el present. Evidentment, els seixanta mil i escaig habitants de la nostra ciutat som ciutadans del Prat, pratencs, per tant. Com a tals, paguem els nostres impostos i tenim dret a determinats serveis. Fins aquí, tot correcte. Faltaria més, és clar.
Ara bé, per entendre les diferents visions que del Prat, d'aquest lloc que ens ha tocat o hem triat per viure, existeixen entre els pratencs, cal, sense oblidar que cada un veu les coses des de la seva particular òptica, tenir present una diferència d'arrel, que acostumen a ser les més importants.
Des de petit he tingut sempre la mateixa visió del Prat. Sempre he sentit que vivia en una ciutat amb esperit de poble. I amb el temps he entès el perquè.
Parlem d'història. El Prat era un poble fins a l'explosió demogràfica dels anys cinquanta-seixanta, moment en què la població del nostre municipi es va duplicar. D'això no fa tants anys.

I és aquí on sorgeix la gran divergència. D'una banda, els emigrants; de l'altra, aquells que es van enriquir gràcies a aquesta immigració. Un grapat de camperols que van tenir la sort de viure ben a prop de la gran metròpoli van veure caure del cel l'oportunitat d'enriquir-se i ho van fer, mantenint, però, les distàncies amb aquells que venien.
Els potablava, els famosos potablava, són tal qual, uns galls engreïts i orgullosos de sentir-se diferents, de pura raça. I així miren el món, el nostre món, la nostra ciutat. Encara aquell grupuscle de camperols que poblaven la nostra ciutat es pensa per sobre de la resta.
És ben graciós quan tiren de placa, com diríem a les películes de sèrie B. Torrente, per exemple. "Eh, que jo soc del Prat de tota la vida. I tu qui ets?" Ja. Ridulessa en estat pur. L'actitut d'un nou ric en una ciutat amb esperit de poble, per més que la fortuna hagi permés que, per la seva situació al costat de la gran urbe, haguem pogut vendre la nostra ànima al port, l'aeroport, etc. La llàstima és que aquests diners han anat a parar als quatre oligarques, als quatre ridículs potablava que es miren el món per sobre l'espatlla, com si caminessin per sobre dels altres.
Doncs bé. Som pratencs de segona. Perfecte. Però tenim la paraula. I per sobre de nosaltres, només volem el cel blau i clar d'una història per escriure.