Amb un parell de carxofes

Hi ha infinites formes de dir les coses, tantes com persones, com maneres de preparar una bona paella. A mi, personalment, m'agrada que em diguin les coses d'una manera natural, directa, sincera. Amb tot el sabor veritable de la visió d'un altre.

Evidentment, hi haurà milions d'arguments que desbaraten allò que diré ara, però crec en la bondat de les persones, tot i que ens hagin fet creure massa allò de què l'home és un llop per a l'home. Com deia una maquíssima cançó del Serrat, no és pas trista la veritat, el que no té és remei. Per això, la visió d'un altre és moltes vegades el millor antídot contra un carreró aparentment sense sortida, contra un constipat a l'entrecuixa, o -per més que, toçuts com som en general, ens costi creure- contra la ceguesa que no ens deixa veure el més evident, allò que tothom veu excepte nosaltres.

Fins aquí perfecte. D'agrair, podríem dir, fins i tot. El problema rau, fonamentalment, en què hi ha molta mala baba. Moltes ganes de tocar els pebrots, o de perdre el temps en bajanades. A la nostra ciutat -deixeu-me dir-ne poble, en aquest context, perquè és aquest vici de poble-, n'hi ha molta d'aquesta. Se'n fan fotimers de fills secrets, tothom sap -i si no, se la inventa- la vida dels altres, i es jutja ben sovint -prioritàriament, que fa més gràcia, amb molta mala baba-. Criticar és gratis, i fa esport. I si és a cau d'orella, molt millor: així ningú se'n recordarà de qui va llençar la primera pedra.

Doncs sí. Pot ser divertit, però siguem clars, fa fàstic. Tants anys de viure-ho, un es torna immune, és cert, i se li'n rota tanta bajanada, però no per això s'ha de ser còmplice. Un servidor, pratenc de segona amb tota honra, no pensa maldir por lo bajini, ni inventarà rumors que sonin a veritat, ni es molestarà per la vida privada de ningú (per ningú que no li importi, és clar). Pratenc de segona dirà tantes burrades com li plagui, però ben fort, a boca oberta. Això sí, sense ganes de fotre ningú i sense pretensions de veritat. Ni soc periodista ni ho pretenc. Dic el que penso, a les planes. I no penso callar. Tothom és lliure d'aturar-se a sentir-ho o de deixar córrer l'aire.

I evidentment us invito a fer el mateix. Ni cal que us registreu per deixar comentaris ni que firmeu res. Els noms els carrega el diable, per si no us en havíeu adonat. Les paraules signifiquen per sí mateixes, però sobretot, per qui les diu. I aquí, qui parlen són les paraules, les opinions, independentment de qui les crida. Convidats quedeu a cridar!

Amb un parell de carxofes!!! S'ha de dir el que es pensa. I s'ha de pensar, per començar. Aquest sí que és un bon esport. Pensar per interpretar la realitat, no per destruirla. Potser sí. Provaré de fer-ho, a veure què tal, a partir d'ara, si em donen de sí les quatre neurones. Això sí, a la meva manera, a les bones, convençut de què la nostra terra, la que ens ha criat, la que vetlla per les nostres arrels, sabrà fer alguna cosa més que unes boníssimes carxofes.