Amb el cor encongit pel Japó, divaguem sobre la corrupció per no pensar-hi

Resulta difícil avui contindre l'emoció en assistir a les imatges de la devastació que ha asolat bona part del Japó. Més enllà de la crida d'atenció sobre les fonts d'energia, sobre els efectes de la natura, sobre les repercusions econòmiques que vindran, conmou la desgràcia dels habitants del país més ben preparat de tots per resistir els embats de la natura, aterra la ferralla en que s'han convertit ciutats senceres.
Què seria de la nostra ciutat si això succeís, si arribessin unes aigües més poderoses que les del Llobregat que no fa tants anys es va desbordar? Ep, això no passarà mai al Prat, em direu. Segurament no. Les desgràcies sempre queden lluny. Però siguem realistes, perquè cal ser-ho: les ciutats desolades que veiem a la televisió podrien ser la nostra. I esgarrifa, esgarrifa pensar que d'un moment per l'altre els carrers que t'han vist jugar, els camps que t'han vist córrer, els edificis que t'han donat ombra, queden en no res. Potser per això costa de retindre els lacrimals, perquè l'aigua és ben lluny, però tots som persones i, encara que sovint mirem d'oblidar-ho, vivim al mateix món.

Deixeu-me canviar de tema (potser per deixar de pensar en les imatges que acabo de veure i retornar al que estava pensant just un moment abans de veure-les). L'altre dia escrivia sobre la dimisió com a mostra de responsabilitat política. Segueixo pensant que va ser el Partit Popular qui va acabar amb aquesta pràctica al nostre país durante el govern de l'impresentable senyor Aznar. Ja la pots fer ben grossa, que allò de qui la fa la paga... queda en no res. Doncs bé, ahir dimitia un conseller del PP al municipi de Santiago de Compostela per quedar-se dormit al volant del seu cotxe amb unes copes de més. Però són els socialistes els que queden al descobert al seu feu andalús, on governen des dels primers governs democràtics després de la abominable dictadura.

I això em porta a una senzilla reflexió que és acceptada com a realitat -no és el meu cas- per moltíssima gent: política igual a poder, poder igual a abusos, abusos igual a enriquiments. Corrupció, se'n diu d'això? Matisaré el que afirmava en un post anterior: crec en la bondat de l'ésser humà, però fins que assoleix el poder, fins que té poder sobre algú altre; aleshores, com un doctor Jekyll qualsevol, es converteix en centre gravitatori del món i cau fàcilment (com ho demostren nombrosos experiments publicats) en el pitjor dels mals: l'abús.

En el cas dels governs, sembla que ben pocs se'n lliuren de casos de corrupció. En tot cas, sembla existir un algoritme molt interessant que es desenvolupa en el temps i que condueix a l'enriquiment personal per vies "qüestionables". A més temps al poder...

I jo faig càlculs i em pregunto: com és que en una ciutat com la nostra no es coneix cap cas de corrupció? Caray, però si som un municipi ric i amb possibles, no em digueu que tenim la sort de gaudir del consistori més net de la democràcia mundial? O és que no hi ha qui hi furgui? O no hi ha qui en parli?

Beneïda sort, pratencs i pratenques. Ningú s'omple les butxaques amb els nostres calers. O com a mínim, si hi ha algú que ho faci, sap fer-ho tan bé que ni ens en adonem. Chapeau!