Pobrissons!

Hi ha carretades de gent sense caràcter, anodina, babaus en estat pur, ximplots, titelles, en darrera instància, sobretot quan, com acostuma a passar, es veuen ajupits per sobre de la resta, nosaltres, pobre massa ignorant.

A la nostra ciutat n'hi ha la tira, d'aquests. Pocasoltes que es pensen algú. Carronyaires, en bona part dels casos. Pobrets, no saben fer cap altra cosa.

Si un dia es miressin al mirall, correrien al fons de la gàvia amb les plomes encongides. No valen per res. Tu també coneixes els seus noms. Pobrissons malparits!

Amb el cor encongit pel Japó, divaguem sobre la corrupció per no pensar-hi

Resulta difícil avui contindre l'emoció en assistir a les imatges de la devastació que ha asolat bona part del Japó. Més enllà de la crida d'atenció sobre les fonts d'energia, sobre els efectes de la natura, sobre les repercusions econòmiques que vindran, conmou la desgràcia dels habitants del país més ben preparat de tots per resistir els embats de la natura, aterra la ferralla en que s'han convertit ciutats senceres.
Què seria de la nostra ciutat si això succeís, si arribessin unes aigües més poderoses que les del Llobregat que no fa tants anys es va desbordar? Ep, això no passarà mai al Prat, em direu. Segurament no. Les desgràcies sempre queden lluny. Però siguem realistes, perquè cal ser-ho: les ciutats desolades que veiem a la televisió podrien ser la nostra. I esgarrifa, esgarrifa pensar que d'un moment per l'altre els carrers que t'han vist jugar, els camps que t'han vist córrer, els edificis que t'han donat ombra, queden en no res. Potser per això costa de retindre els lacrimals, perquè l'aigua és ben lluny, però tots som persones i, encara que sovint mirem d'oblidar-ho, vivim al mateix món.

Deixeu-me canviar de tema (potser per deixar de pensar en les imatges que acabo de veure i retornar al que estava pensant just un moment abans de veure-les). L'altre dia escrivia sobre la dimisió com a mostra de responsabilitat política. Segueixo pensant que va ser el Partit Popular qui va acabar amb aquesta pràctica al nostre país durante el govern de l'impresentable senyor Aznar. Ja la pots fer ben grossa, que allò de qui la fa la paga... queda en no res. Doncs bé, ahir dimitia un conseller del PP al municipi de Santiago de Compostela per quedar-se dormit al volant del seu cotxe amb unes copes de més. Però són els socialistes els que queden al descobert al seu feu andalús, on governen des dels primers governs democràtics després de la abominable dictadura.

I això em porta a una senzilla reflexió que és acceptada com a realitat -no és el meu cas- per moltíssima gent: política igual a poder, poder igual a abusos, abusos igual a enriquiments. Corrupció, se'n diu d'això? Matisaré el que afirmava en un post anterior: crec en la bondat de l'ésser humà, però fins que assoleix el poder, fins que té poder sobre algú altre; aleshores, com un doctor Jekyll qualsevol, es converteix en centre gravitatori del món i cau fàcilment (com ho demostren nombrosos experiments publicats) en el pitjor dels mals: l'abús.

En el cas dels governs, sembla que ben pocs se'n lliuren de casos de corrupció. En tot cas, sembla existir un algoritme molt interessant que es desenvolupa en el temps i que condueix a l'enriquiment personal per vies "qüestionables". A més temps al poder...

I jo faig càlculs i em pregunto: com és que en una ciutat com la nostra no es coneix cap cas de corrupció? Caray, però si som un municipi ric i amb possibles, no em digueu que tenim la sort de gaudir del consistori més net de la democràcia mundial? O és que no hi ha qui hi furgui? O no hi ha qui en parli?

Beneïda sort, pratencs i pratenques. Ningú s'omple les butxaques amb els nostres calers. O com a mínim, si hi ha algú que ho faci, sap fer-ho tan bé que ni ens en adonem. Chapeau!

Quin futur ens espera? Què feu dormint al sofà? Ai dels pobres sommiatruites!

És cert, potser queden encara massa lluny les eleccions municipals. Dos mesos és massa temps encara per entrar en campanya. A mi no m'ho sembla. En clau de futbol, el que està succeint al Prat és que s'està deixant tot pels darrers deu minuts (o menys) de partit. I això, com bé sabem, acostuma a afavorir al que porta avantatge. En el cas de la nostra estimada ciutat, al senyor Tejedor (deixem-nos de sigles perquè, majoritàriament, qui vota Tejedor no vota Iniciativa, vota Tejedor).
Un servidor, pratenc de segona, amb el cafè de la tarda a les mans, s'asseu davant l'ordinador i reflexiona un breu instant. No és cap analista polític, ni molt menys, Deu ens en lliuri. És un pratenc normalet que, entre glop i glop, amb el telenotícies encara remogant al fons del cap, conscient de que el país sembla no tenir remei a curt termini, que va sense timó i ja veurem on para, s'abstreu i pensa: "Bé, tinc la gran sort de ser pratenc, giraré la vista cap al meu municipi per aferrar-me al fet que almenys aquí a prop meu tot funciona bé".
Però no, la veritat és que no. Hi ha un flaire pesimista arreu que no marxa de la roba ni rentant-lo amb aigua del Llobregat. I la política municipal tampoc ilusiona ningú, no ens enganyem. Tothom sembla jugar a mantenir el resultat, a no sortir malparat. I així, deixeu-me dir-ho, sortirem perdent tots. El Tejedor un dia d'aquests, no gaire lluny, ens deixarà anar de la mà i, apa, apanyem-nos. I què ens quedarà? Iniciativa s'esvairà i el pastís quedarà per socialistes i, molt a pesar meu, peperos (que n'hi ha molts, encara que no ho sembli). I, poc a poc, El Prat perdrà la seva identitat política (que la té, tot i que ens agradi més o menys) i entrarem a una gran obscuritat d'idees grises i continuisme mal entès.

El moment és ara. Jo no veig entusiasme enlloc. Entrar a llegir les idees d'uns i els altres és avorrit, com sempre, o més encara. Ja ningú sembla recordar com va guanyar les eleccions Felipe González, amb convicció, amb molta feina i transmetent entusiasme a l'electorat. A algú li estranyen els nivells d'abstenció generalitzats que ens golpejen convocatòria rere convocatòria?
A mi em fa pena. Sembla que als polítics tant se'ls hi fa. O això, o no han sabut adaptar-se a la realitat que ens envolta, han perdut la capacitat de mirar més enllà d'on tinguin la mirada reclosa. És vergonyós que ningú es preocupi per guanyar electors. Només que s'aconseguís que un deu per cent dels absentistes anessin a votar, la realitat electoral seria distinta. I per això cal una cosa ben senzilla i alhora ben complicada: entusiasmar la gent amb un projecte, amb una idea. No hi ha prou amb bones intencions, cal convicció i entusiasme. I jo no el veig enlloc. Per què a França està assolint un percentatge tan alt d'intenció de vot l'extrema dreta? És cert, tiren per la via fàcil, sense escrúpols, i defenen objectius totalment deplorables, però estan entusiasmant la gent. Aquí, per sort, o potser per desgràcia, l'extrema dreta no existeix -o sí, però emmascarada dins el color blau dels populars rere els quals s'amaguen-.
És ben trist. Fem apostes? A les properes eleccions, victòria del Tejedor amb un o dos regidors més, caiguda dels socialistes (que em fa l'efecte que se les veuen molt felices però estan massa confiats que no els afecti l'efecte Zapatero, que els afectarà si no hi posen remei, i molt!) i pujada també del PP (a mi pesar). Convergents, esquerra i ciutadans no opten a podi.
No recordo haver votat mai els socialistes al Prat. Mai m'han convençut de res. I no perquè no ho hagi fet a Espanya o a Catalunya. Sempre m'ha semblat que no tenien empenta, que els hi faltava esperit. Només una vegada se'ls va veure amb ganes d'aconseguir coses: quan ompliren totes les cantonades de la ciutat amb parades de metro. Allò va ser digne de recordar; potser excessiu i amb deficiències, però digne de recordar. Des de que comparteixen el govern del municipi, ja els està bé tot. No entrarem a pensar raons. Però sí trobarem a faltar un esperit d'optimisme en clau local que ens obri un futur diferent. Així com van, ja poden quedar-se a casa. I seure's al sofà, perquè vindran mal dades.

Pormissantoscojones, elogi de la prepotència

La política, sovint, fa riure. Tristement, masses vegades. Però hi ha alguns fragments que són d'antologia. El tema del metrobús, que aquest dematí tornava a sentir a la ràdio, quedarà per sempre als anals del ridícul. És un tot magnífic: el to, la fanfarroneria del conseller de transport de la Comunitat de Madrid, la gestualitat de ninot de fira, i els aplaudiments de fons. Buf, no sé si trobaré paraules. Quin tros d'escena còmica! Un servidor, pratenc de segona, en aquest temps amb tant pocs motius per riure, no se'n pensa oblidar durant anys. D'això se'n diu quedar amb el cul enlaire: conseller de transport i no té ni santa idea d'un tema tan important referent a la seva conselleria. Pa echarse a mear y no echar gota, que en diríem.
El que ja no fa tanta gràcia és que això, políticament, quedarà en no res. Encara me'n recordo de quan en aquest país els polítics mostraven alguna mena de vergonya. La dimisió, per més que s'hagi convertit en reliquia del passat, és una mostra de responsabilitat política. El contrari, quedar-se assegut, amb el cul enlaire, si es vol, però assegut pormissantoscojones, és reflex de la irresponsabilitat d'aquells que ens governen. Arribats a aquest punt, a qui li estranya que qualsevol d'aquests personatges faci o digui el que li vingui de gust, sense pensar consecuències (donat que no en tindrà) i sense cap mena de vergonya (a on hem arribat?).
Aquest és un de tants dels reprobables actes de la dreta del nostre país (dreta que té un sol nom, unes soles sigles, de centre a extrem). Això va instaurar-ho el govern popular de l'expresident Asnar. I es repeteix dia sí, dia també. Suma noms rere d'altres. Incloent alguns d'altres partits, ara que la norma ja és instaurada. Sants inocents, nosaltres, ciutadans de segona (si no de tercera) en aquest engranatge en el qual, veritablement, importem ben poc.
Em fa l'efecte que falta una altra via que renovi la política d'aquest país (com de la nostra ciutat), però quina alternativa tenim? Personalment, abans em rebano les venes que votar els pepes. Les esquerres s'han esvaït, han tirat cap al centre, adaptant-se a la realitat que vivim. Per què no ho fa la dreta? Per què no es desfan dels extremismes, dels pormissantoscojones i de tants altres vicis nauseabunds i giren d'una santa vegada cap al centre, deixant caure lastre? O millor, per quan una altra opció amb cara i ulls, amb veritable responsabilitat política, capaç de representar-nos a la gran majoria (la ciència de l'estadística ho demostra diàriament: els extrems són descartables), amb esperit d'afrontar el canvi que cal per sortir de la crisi i encarrilar el futur amb optimisme?

Amb un parell de carxofes

Hi ha infinites formes de dir les coses, tantes com persones, com maneres de preparar una bona paella. A mi, personalment, m'agrada que em diguin les coses d'una manera natural, directa, sincera. Amb tot el sabor veritable de la visió d'un altre.

Evidentment, hi haurà milions d'arguments que desbaraten allò que diré ara, però crec en la bondat de les persones, tot i que ens hagin fet creure massa allò de què l'home és un llop per a l'home. Com deia una maquíssima cançó del Serrat, no és pas trista la veritat, el que no té és remei. Per això, la visió d'un altre és moltes vegades el millor antídot contra un carreró aparentment sense sortida, contra un constipat a l'entrecuixa, o -per més que, toçuts com som en general, ens costi creure- contra la ceguesa que no ens deixa veure el més evident, allò que tothom veu excepte nosaltres.

Fins aquí perfecte. D'agrair, podríem dir, fins i tot. El problema rau, fonamentalment, en què hi ha molta mala baba. Moltes ganes de tocar els pebrots, o de perdre el temps en bajanades. A la nostra ciutat -deixeu-me dir-ne poble, en aquest context, perquè és aquest vici de poble-, n'hi ha molta d'aquesta. Se'n fan fotimers de fills secrets, tothom sap -i si no, se la inventa- la vida dels altres, i es jutja ben sovint -prioritàriament, que fa més gràcia, amb molta mala baba-. Criticar és gratis, i fa esport. I si és a cau d'orella, molt millor: així ningú se'n recordarà de qui va llençar la primera pedra.

Doncs sí. Pot ser divertit, però siguem clars, fa fàstic. Tants anys de viure-ho, un es torna immune, és cert, i se li'n rota tanta bajanada, però no per això s'ha de ser còmplice. Un servidor, pratenc de segona amb tota honra, no pensa maldir por lo bajini, ni inventarà rumors que sonin a veritat, ni es molestarà per la vida privada de ningú (per ningú que no li importi, és clar). Pratenc de segona dirà tantes burrades com li plagui, però ben fort, a boca oberta. Això sí, sense ganes de fotre ningú i sense pretensions de veritat. Ni soc periodista ni ho pretenc. Dic el que penso, a les planes. I no penso callar. Tothom és lliure d'aturar-se a sentir-ho o de deixar córrer l'aire.

I evidentment us invito a fer el mateix. Ni cal que us registreu per deixar comentaris ni que firmeu res. Els noms els carrega el diable, per si no us en havíeu adonat. Les paraules signifiquen per sí mateixes, però sobretot, per qui les diu. I aquí, qui parlen són les paraules, les opinions, independentment de qui les crida. Convidats quedeu a cridar!

Amb un parell de carxofes!!! S'ha de dir el que es pensa. I s'ha de pensar, per començar. Aquest sí que és un bon esport. Pensar per interpretar la realitat, no per destruirla. Potser sí. Provaré de fer-ho, a veure què tal, a partir d'ara, si em donen de sí les quatre neurones. Això sí, a la meva manera, a les bones, convençut de què la nostra terra, la que ens ha criat, la que vetlla per les nostres arrels, sabrà fer alguna cosa més que unes boníssimes carxofes.

Dofins i altres espècies indessitjables

El nostre Prat ha tingut durant els darrers anys (no em feu comptar i deixem el Google, diguem tan sols que no guardo memòria de cap altre) el mateix alcalde. No entraré aquí a valorar la seva feina al capdavant del consistori municipal. L'única evidència que parla per sí sola (deixant de banda la sort que evidentment ha tingut de no comptar amb cap mena d'oposició mitjanament meritòria) és la inteligència que ha demostrat durant tots aquests anys (tota una vida, direm molts; massa, en diran bastants, potser la majoria, entre els quals m'incloc).

No és fàcil mantindre's al poder una legislatura darrere l'altra. I el senyor Tejedor ho ha aconseguit. I no, no ha estat fruit de la casualitat, ni de que El Prat sigui una ciutat comunista, ni tan sols -m'atreviria a dir- especialment d'esquerres. Ha sabut jugar les seves cartes, les seves peces, per dissenyar les seves estratègies (parlem només de les estratègies polítiques; de la resta en parlarem potser en uns altres moments, tot i que com a mínim haig d'admetre que no ha estat a la babalà (tot i que alguns projectes siguin més que criticables i que certs aspectes de les seves polítiques siguin reprobables).

Fins aquí bé. Ara bé allò preocupant, donat que el passat no es pot refer. Venen eleccions d'aquí no res. Posem per cas (donat que segueix sense haver una alternativa en condicions) que el senyor Tejedor torna a vèncer (el que no seria tant estrany, siguem clars, tenint en compte la repercusió que la pèsima actuació al govern de l'Estat del Partit Socialista deixarà sens dubte ferits i ben ferits els grupuscles socialistes a gairebé enlloc). Diguem que és reelegit com alcalde (hi ha álgú que ho apostés tot a la possibilitat que això no fos així?). Fem política ficció. O més ben dit, posem-nos a la pell d'un senyor inteligent a prop dels seixanta. Qui no estaria pensant a jubilar-se? O com a mínim, en una còmoda retirada que garantís una jubilació més que dessitjable?
Seguim, arribats aquí. Ben aprop nostre, a la gran capital catalana, els socialistes han jugat dues vegades a jocs de màgia. En Maragall deixà l'alcaldia de Barcelona a mans del senyor Clos, i aquest, en mans d'un absolutament irresponsable hereu. En ambdós casos, sense que els votants barcelonins poguessin decidir. A mig mandat, me'n vaig, us deixo el meu dofí i així ja us anireu quedant amb la seva cara per quan hagueu de votar. I si el que fa no és del vostre gust, mala sort.

Espècie indessitjable, la dels dofins. I pobres de nosaltres, pratencs (i pratenques, és clar), si aquesta fos la idea del nostre senyor alcalde. És evident que cap dels secundaris del cercle de l'alcalde a Iniciativa es menjaria una rosca si anés per si sol al capdavant de la llista. El senyor Alegre patiria la derrota més abultada de la història de la democràcia, donades les simpaties que sosté. No diguem del seu gos d'atura, un autèntic tanoca, un gamarús prepotent que cauria de morros només de veure's el primer de la llista. I la resta? Deu ens en guardi. Potser el Francisco Lorenzo (al meu parer, qui ocupa al cervell previsor del nostre alcalde el paper de veritable dofí)? Potser, si no fos perquè Cultura ha estat i és una veritable casa de barrets i aquest nouvingut no ha sabut readreçar fins ara el camí cap a allò que la nostra ciutat es mereix (o algú creu de veritat que el Cèntric és el que El Prat necessitava i no un calaix de sastre on fòtreu tot sense cap mena d'ordre ni sentit?).
Senyor alcalde, sigui franc. Rebrà molts vots i probablement obtingui la victòria a les properes eleccions. Faci el favor de no acomiadar-se de nosaltres per la porta del darrere deixant-nos en herència qualsevol d'aquests ninots de cera i sorra.

Breu història del Prat (pratencs de segona?)

La història és sens dubte la millor manera d'entendre el present. Evidentment, els seixanta mil i escaig habitants de la nostra ciutat som ciutadans del Prat, pratencs, per tant. Com a tals, paguem els nostres impostos i tenim dret a determinats serveis. Fins aquí, tot correcte. Faltaria més, és clar.
Ara bé, per entendre les diferents visions que del Prat, d'aquest lloc que ens ha tocat o hem triat per viure, existeixen entre els pratencs, cal, sense oblidar que cada un veu les coses des de la seva particular òptica, tenir present una diferència d'arrel, que acostumen a ser les més importants.
Des de petit he tingut sempre la mateixa visió del Prat. Sempre he sentit que vivia en una ciutat amb esperit de poble. I amb el temps he entès el perquè.
Parlem d'història. El Prat era un poble fins a l'explosió demogràfica dels anys cinquanta-seixanta, moment en què la població del nostre municipi es va duplicar. D'això no fa tants anys.

I és aquí on sorgeix la gran divergència. D'una banda, els emigrants; de l'altra, aquells que es van enriquir gràcies a aquesta immigració. Un grapat de camperols que van tenir la sort de viure ben a prop de la gran metròpoli van veure caure del cel l'oportunitat d'enriquir-se i ho van fer, mantenint, però, les distàncies amb aquells que venien.
Els potablava, els famosos potablava, són tal qual, uns galls engreïts i orgullosos de sentir-se diferents, de pura raça. I així miren el món, el nostre món, la nostra ciutat. Encara aquell grupuscle de camperols que poblaven la nostra ciutat es pensa per sobre de la resta.
És ben graciós quan tiren de placa, com diríem a les películes de sèrie B. Torrente, per exemple. "Eh, que jo soc del Prat de tota la vida. I tu qui ets?" Ja. Ridulessa en estat pur. L'actitut d'un nou ric en una ciutat amb esperit de poble, per més que la fortuna hagi permés que, per la seva situació al costat de la gran urbe, haguem pogut vendre la nostra ànima al port, l'aeroport, etc. La llàstima és que aquests diners han anat a parar als quatre oligarques, als quatre ridículs potablava que es miren el món per sobre l'espatlla, com si caminessin per sobre dels altres.
Doncs bé. Som pratencs de segona. Perfecte. Però tenim la paraula. I per sobre de nosaltres, només volem el cel blau i clar d'una història per escriure.