Carme Chacón, propera presidenta de la Generalitat

Ho reconec: a les darreres eleccions autonòmiques vaig votar al canvi de govern. Estava disconforme amb la política que estava duent a terme el tripartit i em vaig ennubolar. A més, considerava que el Partit Socialista mereixia un vot de càstic per tants errors acumulats en la gestió d'una crisi que, no ens enganyem, hauria deixat en pilotes qualsevol govern que s'hagués trobat al davant del govern del país.
O ens pensem que el Partit Popular no ha donat solucions a la crisi perquè els importa un pebrot la situació del país per tal d'obtenir el poder? ui, calla, potser sí, però no... em penso que no juguen de farol: no tenen tampoc ni punyetera idea del que es pot fer per treure el país de la crisi, i el pitjor és que si arribessin al poder com sembla pronosticar tothom, s'ho trobaran tot fet i el país amb el cap fora de l'aigua, però el mèrit serà tot seu. Ai, coses de la política!!!
En fi, sí, vaig votar als convergents, i no me'n penedeixo perquè calia un canvi de govern i l'alternativa (em pensava) no era tan dramàtica com el Partit Popular a Espanya.
Doncs bé. Ara ja veig que em vaig equivocar. Ho reconec. Al govern de Convergència i Unió no li importa continuar malferint la societat catalana per tal d'omplir-se les butxaques. I a sobre es deuen pensar amb els resultats de les municipals que tenen futur per estona.
És una llàstima, però hi ha molts pocs polítics que semblin honestos, i més pocs encara que ho demostrin. Potser per això sorprèn l'actitud de Carme Chacón retirant-se de la opció de posar-se al capdavant del Partit Socialista per mirar de reconduir el partit. I sembla trista quan la veus per televisió, però m'atreveixo a dir que se n'hauria d'alegrar: té quatre anys gairebé per agafar les rendes del partit a Catalunya i tornar a fer fora de la Generalitat els indessitjables convergents, que segueixen representant l'antiga burgesia catalana, els interessos de la qual representen exclussivament, independentment de què la resta de catalans i catalanes hagin de veure retallades a Sanitat i Educació.
Carme, el nostre país necessita d'algú honest com tu, amb energia, capaç de guardar la compostura davant de tot un exèrcit, ferma, valenta. És hora de pensar en el futur!

Una senzilla pregunta per un mosso

Seré concís. Només una pregunta a qualsevol dels mossos que aquest matí colpejaven la gent a plaça Catalunya: "T'han ordenat colpejar?".
Com que no puc concebre que aquells ases s'hagin posat a donar cops per voluntat pròpia (en aquest cas, se'ls hauria de castigar, evidentment) ni per què ningú els hagi incitat (estan entrenats per no caure en provocacions i a més no sembla que ningú s'hagi comportat violentament amb ells abans que comencessin la seva mostra de barbàrie), només queda aquesta resposta: "Sí, ens ho han ordenat".
I llavors queden dos qüestions ètiques i pràctiques:
1. "No et podies haver negat, malparit? O si et diuen que et llencis d'una finestra també ho faràs si t'ho ordena el teu superior?"s
I, sobretot, 2. "Podrem treure a cops qui els ha ordenat fer-ho quan considerem que ja no ha d'ocupar el seu seient?" Perquè si és així i queda una mica de decència en aquest país, potser millor que surti pel seu propi peu abans que es posi de moda fer fora a cops la gent pacífica que, respectant la legalitat, senzillament respira en un món suposadament lliure.

Tot seguirà igual. I amb aquest esprit, els socialistes, al Prat, no rascaran mai

Bé, doncs ja ha passat tot i hi hagut ben poca cosa diferent, almenys a la nostra estimada ciutat. Tot seguirà igual, com era d'esperar veient l'actitut de les diferents forces polítiques.
Del partit al front del consistori, res a dir. Com sempre. Solvent en aquestes qüestions. Segueixo pensant que l'alcalde Tejedor és dels caps més ben poblats de la política actual, tant com per tal que ningú -ni tan sols dins el seu propi partit, i no ens referim només al Prat- li faci ombra. I ha tornat a aconseguir els seus objectius amb solvència.
Darrera seu, representant més de la meitat dels votants de la nostra ciutat, dues forces es van batre vot a vot fins al darrer moment. I aquí és on hi han hagut els únics canvis, irrellevants en definitiva però de gran significat en tant que representen dos actituts ben diferents.
Els populars, encapçalats per l'únic altre polític pratenc amb cervell suficient (llàstima l'opció política), han representat l'optimiste empès per la inèrcia d'un país que vol canvis i que s'ha deixat ennubilar creient que el blau és el color del futur i no el color que ens va ennuegar i va empobrir el nostre país no fa pas tants anys (7, concretament). Això sí, l'actitut del PP al Prat ha sigut de lluita, han cregut en les seves possibilitats. Probablement, si la nostra ciutat no ha hagués comptat amb una força política que, afortunadament pels seus interessos -que no pels nostres, pratencs de segona-, no s'ha vist enmerdada per la situació que empastifa la nostra realitat política (sobretot perquè les sigles que els abanderen fa temps que s'han esvaït d'aquesta realitat arreu), les coses haguessin estat diferents.
Al Prat hem tingut una situació ben curiosa. Molts hem crescut amb un gueto a quatre passes de casa nostra, als afores però ben a prop. I ara que la crisi -afavorida pels mitjans polítics, no en tinguin cap mena de dubte-, aquests darrers anys però des de ja fa molt de temps, han protegit el nucli -i per nucli entenem el vell cor i tot allò que l'envolta, és a dir, fins a la frontera d'Onze de Setembre- de l'entrada de foranis amb uns preus exorbitants -més enllà de que aquests preus tampoc hagin permés que molts pratencs s'hagin vist exclosos de la seva pròpia ciutat o s'hagin arruinat fins a les parpelles-. Potser per tot això o potser perquè, senzillament, som ben estranys, no es pot dir que la nostra sigui una ciutat racista. Si hagués estat així, qui ens assegura que no hagués passat a casa nostra el mateix que ha succeit a Badalona, sense anar més lluny, o a Castelldefels, a banda i banda?
Però deixem les dretes al seu redil, que al menys a la nostra ciutat és on seguiran -no ens entristirem amb els pactes amb els convergents que segurament els duran a ocupar posicions preeminents a molts consistoris-, i parlem dels socialistes. Creieu de veritat que han lluitat prou? Doncs jo diria que no, els resultats ho demostren. En una ciutat d'esquerres per tradició i per història, la dreta ha derrotat -encara que sigui per pocs vots- els socialistes. Ho han fet de pena. I segurament s'excusaran en que ha estat una devallada general i que els ha afectat el que ha succeit a tot l'estat. Excepte els dos pobres que hagin caigut, la resta estaran contents de seguir al poder. Ja els està bé, no han plantejat cap lluita per aconseguir l'alcaldia i es mereixen els resultats, no en tinc cap dubte. Durant tots aquests darrers anys s'han conformat a seguir a l'ombra del senyor Tejedor, sense moure un dit fora d'allò establert per no inquietar ningú. Doncs bé, això és el que hi ha.
Ara només ens queda, pratencs de segona, esperar que l'alcalde clogui els quatre anys i que les properes eleccions siguin realment disputades, amb noves idees, amb nous rostres, amb nous projectes de ciutat. Fins aleshores, tot seguirà igual.

Parlem de sindicats?

Aquests darrers dies han estat temps d'eleccions sindicals. Hi ha molt a dir dels sindicats. Per començar, que lamentablement ja no són el que eren. Segueix sent necessària una unitat dels treballadors per defensar els seus drets contra les ànsies i els abusos de poder dels empresaris (ja siguin públics o privats, ja que aquesta tendència a trepitjar el de sota sembla inherent al "poder"). Però es fa cada cop més evident que els sindicats, ara per ara, ni representen cap força ni són la solució a res.
Potser millor amb un exemple? Posem-lo, doncs. Parlem del nostre Prat. Del nostre ajuntament, sense anar més lluny. Aquesta darrera setmana hi ha hagut eleccions. I, com no podia ser d'una altra manera, els que havien vençut les anteriors eleccions, han sortit derrotats. Què s'esperaven? Analitzem-ho. Què han fet malament? (aquesta pregunta ens donarà més joc que si ens fem la pregunta contrària, donat que bé no han fet absolutament res, a excepció -i d'això en parlarem després- d'allò que els hagi permès a ells mateixos aconseguir les seves fites personals)
Durant aquests quatre anys, CCOO, que era el sindicat en el qual els treballadors de l'Ajuntament  havien dipositat la seva confiança, s'ha oblidat absolutament de quina era la seva funció. En cap moment ha estat representació dels treballadors. Ben al contrari, s'han posicionat del costat de l'empresa, del consistori municipal. Han facilitat la ruptura de la unitat sindical sense que això els importés absolutament res (ben al contrari, diríem, donat que això semblava omplir els seus egos), i no han aconseguit absolutament res del que demandava el colectiu de treballadors de l'ajuntament.
No oblidem que aquest ajuntament és dels més rics de tot l'Estat. Nosaltres, pratencs de segona, gaudim dels dessaventatges de veure el nostre territori copçat per l'aeroport, per l'ampliació del port amb la desviació del riu, etc., i l'ajuntament, a canvi d'això, percep uns ingresos de milions d'euros hi hagi o no hi hagi crisi. Quina bírria de sindicat no ha sabut explotar això per tal que els treballadors de l'ajuntament no patissin el decretazo que ha retallat els drets i el sou dels funcionaris? Podríem anar més enllà, en clau estatal, quina bírria de sindicats (i podríem pluralitzar, és clar, per penòs que resulti) ha permès una reforma laboral i després, un cop s'han abaixat els pantalons, crida a la gent al carrer sabent que no hi ha res a fer, que han venut la pell de l'os i que senzillament volen donar una imatge que ningú es creu. Els sindicats, avui en dia, estan viciats, no són el que haurien de ser. Les vagues, per si ho han oblidat, es fan abans de què les coses arribin a ser fermes, són una eina de pressió, no una estúpida forma de protestar com nens petits. Calia força, calia demostrar que podíem paralitzar el país, però què van fer els sindicats? Absolutament res. Així doncs, si no valen per res, per què han de gaudir d'aventatges que la resta de treballadors no tenim? Potser es pensen que som idiotes.
Tornem aquí al costat. Un exemple ben clar de què són tan ximples que es pensen que som idiotes. Després de quasi quatre anys afavorint la separació, la falta d'unitat que tots dessitjàvem d'aquells que ens representen, canvien el barret i comencen a fer veure que fan cosetes plegats amb la resta de sindicats. No ens facin riure, per l'amor de Deu! Aquí no hi ha ase més gran que qui ens vol prendre el pel!!! I el pitjor de tot, és que, per ximple que sembli la carona del seu "líder", no ha estat per ximpleria que aquests quatre anys això ha estat així. Deixeu-me apostar fort: aquest tipus s'ha fet el tonto (no m'atreveixo, per més que ho he rumiat, de posar aquí algun dels missatges de protesta que enviaven, no perquè siguin patètics, que ho són, sino perquè són absolutament ridículs; el quid de la qüestió és que segurament es tractava d'això, de fer veure que es feia alguna cosa sense fer res, perquè res s'ha aconseguit, almenys pels treballadors), s'ha fet el tonto, sí, i potser ho és, no ho sé del cert, però no se'n va d'aquests quatre anys amb les mans buïdes, d'això en podem estar segurs. Sembla tonto, però em fa l'efecte que, pels seus actes, el podríem considerar mala persona, ja que ha mirat pels seus interessos (i potser pels interessos dels seus, no ho sé pas) i no pas pels interessos d'aquells que havien dipositat la seva confiança en el sindicat al qual representa. Doncs bé, que el fotin, que el bombin, que se'n vagi a prendre pel sac! No hi ha ningú pitjor que aquell que es pensa que pot fer-se el llest a costa dels altres. Bye, bye!!! I no tornis!
Això ens porta a una altra reflexió. Perquè aquests han perdut però han guanyat uns altres. I es fa curiós veure el ball de noms. Alguns que abans hi eren han desaparescut ara que ja tenen el que volien. Sabis, fills de puta, però sabis. O almenys, així s'ho pensen. Amb les seves maletetes i el seu posat de sí, estic aquí pel bé dels treballadors. I una merda! Ara que ja teniu el que voleu, marxeu! Molt bé, i segur que hem adoctrinat de la millor manera a d'altres energúmenes per seguir les vostres passes. És fastigós, però ja poca gent es creu la història de què ho fan pel bé de tots. Si a molts d'ells i elles se'ls veu a la cara. Abaixem les cortines. S'ha acabat el teatre. Sense falsedats, fem'ho així millor. Si voleu enredar algú, mireu-vos al mirall, o enredeu els que manen (ep, però sense mossegar-los la mà, no sigui dit).
Aquesta ja no és forma. La força sindical ha fet molt en aquest país i en d'altres, a la nostra ciutat i a moltes d'altres. Ara, però, no és més que una pantomima. I ja no ens la creiem. Treiem-los les màscares! I entre tots, busquem una altra via, perquè en deu haver una forma millor de vetllar pels nostres drets sense haver de dipositar la confiança en beneits que tenen prou en omplir-se les butxaques... amb les nostres esperances!

Pobrissons!

Hi ha carretades de gent sense caràcter, anodina, babaus en estat pur, ximplots, titelles, en darrera instància, sobretot quan, com acostuma a passar, es veuen ajupits per sobre de la resta, nosaltres, pobre massa ignorant.

A la nostra ciutat n'hi ha la tira, d'aquests. Pocasoltes que es pensen algú. Carronyaires, en bona part dels casos. Pobrets, no saben fer cap altra cosa.

Si un dia es miressin al mirall, correrien al fons de la gàvia amb les plomes encongides. No valen per res. Tu també coneixes els seus noms. Pobrissons malparits!

Amb el cor encongit pel Japó, divaguem sobre la corrupció per no pensar-hi

Resulta difícil avui contindre l'emoció en assistir a les imatges de la devastació que ha asolat bona part del Japó. Més enllà de la crida d'atenció sobre les fonts d'energia, sobre els efectes de la natura, sobre les repercusions econòmiques que vindran, conmou la desgràcia dels habitants del país més ben preparat de tots per resistir els embats de la natura, aterra la ferralla en que s'han convertit ciutats senceres.
Què seria de la nostra ciutat si això succeís, si arribessin unes aigües més poderoses que les del Llobregat que no fa tants anys es va desbordar? Ep, això no passarà mai al Prat, em direu. Segurament no. Les desgràcies sempre queden lluny. Però siguem realistes, perquè cal ser-ho: les ciutats desolades que veiem a la televisió podrien ser la nostra. I esgarrifa, esgarrifa pensar que d'un moment per l'altre els carrers que t'han vist jugar, els camps que t'han vist córrer, els edificis que t'han donat ombra, queden en no res. Potser per això costa de retindre els lacrimals, perquè l'aigua és ben lluny, però tots som persones i, encara que sovint mirem d'oblidar-ho, vivim al mateix món.

Deixeu-me canviar de tema (potser per deixar de pensar en les imatges que acabo de veure i retornar al que estava pensant just un moment abans de veure-les). L'altre dia escrivia sobre la dimisió com a mostra de responsabilitat política. Segueixo pensant que va ser el Partit Popular qui va acabar amb aquesta pràctica al nostre país durante el govern de l'impresentable senyor Aznar. Ja la pots fer ben grossa, que allò de qui la fa la paga... queda en no res. Doncs bé, ahir dimitia un conseller del PP al municipi de Santiago de Compostela per quedar-se dormit al volant del seu cotxe amb unes copes de més. Però són els socialistes els que queden al descobert al seu feu andalús, on governen des dels primers governs democràtics després de la abominable dictadura.

I això em porta a una senzilla reflexió que és acceptada com a realitat -no és el meu cas- per moltíssima gent: política igual a poder, poder igual a abusos, abusos igual a enriquiments. Corrupció, se'n diu d'això? Matisaré el que afirmava en un post anterior: crec en la bondat de l'ésser humà, però fins que assoleix el poder, fins que té poder sobre algú altre; aleshores, com un doctor Jekyll qualsevol, es converteix en centre gravitatori del món i cau fàcilment (com ho demostren nombrosos experiments publicats) en el pitjor dels mals: l'abús.

En el cas dels governs, sembla que ben pocs se'n lliuren de casos de corrupció. En tot cas, sembla existir un algoritme molt interessant que es desenvolupa en el temps i que condueix a l'enriquiment personal per vies "qüestionables". A més temps al poder...

I jo faig càlculs i em pregunto: com és que en una ciutat com la nostra no es coneix cap cas de corrupció? Caray, però si som un municipi ric i amb possibles, no em digueu que tenim la sort de gaudir del consistori més net de la democràcia mundial? O és que no hi ha qui hi furgui? O no hi ha qui en parli?

Beneïda sort, pratencs i pratenques. Ningú s'omple les butxaques amb els nostres calers. O com a mínim, si hi ha algú que ho faci, sap fer-ho tan bé que ni ens en adonem. Chapeau!

Quin futur ens espera? Què feu dormint al sofà? Ai dels pobres sommiatruites!

És cert, potser queden encara massa lluny les eleccions municipals. Dos mesos és massa temps encara per entrar en campanya. A mi no m'ho sembla. En clau de futbol, el que està succeint al Prat és que s'està deixant tot pels darrers deu minuts (o menys) de partit. I això, com bé sabem, acostuma a afavorir al que porta avantatge. En el cas de la nostra estimada ciutat, al senyor Tejedor (deixem-nos de sigles perquè, majoritàriament, qui vota Tejedor no vota Iniciativa, vota Tejedor).
Un servidor, pratenc de segona, amb el cafè de la tarda a les mans, s'asseu davant l'ordinador i reflexiona un breu instant. No és cap analista polític, ni molt menys, Deu ens en lliuri. És un pratenc normalet que, entre glop i glop, amb el telenotícies encara remogant al fons del cap, conscient de que el país sembla no tenir remei a curt termini, que va sense timó i ja veurem on para, s'abstreu i pensa: "Bé, tinc la gran sort de ser pratenc, giraré la vista cap al meu municipi per aferrar-me al fet que almenys aquí a prop meu tot funciona bé".
Però no, la veritat és que no. Hi ha un flaire pesimista arreu que no marxa de la roba ni rentant-lo amb aigua del Llobregat. I la política municipal tampoc ilusiona ningú, no ens enganyem. Tothom sembla jugar a mantenir el resultat, a no sortir malparat. I així, deixeu-me dir-ho, sortirem perdent tots. El Tejedor un dia d'aquests, no gaire lluny, ens deixarà anar de la mà i, apa, apanyem-nos. I què ens quedarà? Iniciativa s'esvairà i el pastís quedarà per socialistes i, molt a pesar meu, peperos (que n'hi ha molts, encara que no ho sembli). I, poc a poc, El Prat perdrà la seva identitat política (que la té, tot i que ens agradi més o menys) i entrarem a una gran obscuritat d'idees grises i continuisme mal entès.

El moment és ara. Jo no veig entusiasme enlloc. Entrar a llegir les idees d'uns i els altres és avorrit, com sempre, o més encara. Ja ningú sembla recordar com va guanyar les eleccions Felipe González, amb convicció, amb molta feina i transmetent entusiasme a l'electorat. A algú li estranyen els nivells d'abstenció generalitzats que ens golpejen convocatòria rere convocatòria?
A mi em fa pena. Sembla que als polítics tant se'ls hi fa. O això, o no han sabut adaptar-se a la realitat que ens envolta, han perdut la capacitat de mirar més enllà d'on tinguin la mirada reclosa. És vergonyós que ningú es preocupi per guanyar electors. Només que s'aconseguís que un deu per cent dels absentistes anessin a votar, la realitat electoral seria distinta. I per això cal una cosa ben senzilla i alhora ben complicada: entusiasmar la gent amb un projecte, amb una idea. No hi ha prou amb bones intencions, cal convicció i entusiasme. I jo no el veig enlloc. Per què a França està assolint un percentatge tan alt d'intenció de vot l'extrema dreta? És cert, tiren per la via fàcil, sense escrúpols, i defenen objectius totalment deplorables, però estan entusiasmant la gent. Aquí, per sort, o potser per desgràcia, l'extrema dreta no existeix -o sí, però emmascarada dins el color blau dels populars rere els quals s'amaguen-.
És ben trist. Fem apostes? A les properes eleccions, victòria del Tejedor amb un o dos regidors més, caiguda dels socialistes (que em fa l'efecte que se les veuen molt felices però estan massa confiats que no els afecti l'efecte Zapatero, que els afectarà si no hi posen remei, i molt!) i pujada també del PP (a mi pesar). Convergents, esquerra i ciutadans no opten a podi.
No recordo haver votat mai els socialistes al Prat. Mai m'han convençut de res. I no perquè no ho hagi fet a Espanya o a Catalunya. Sempre m'ha semblat que no tenien empenta, que els hi faltava esperit. Només una vegada se'ls va veure amb ganes d'aconseguir coses: quan ompliren totes les cantonades de la ciutat amb parades de metro. Allò va ser digne de recordar; potser excessiu i amb deficiències, però digne de recordar. Des de que comparteixen el govern del municipi, ja els està bé tot. No entrarem a pensar raons. Però sí trobarem a faltar un esperit d'optimisme en clau local que ens obri un futur diferent. Així com van, ja poden quedar-se a casa. I seure's al sofà, perquè vindran mal dades.